Cochabamba, retrobar-se amb la Wiphala

Després d’unes setmanes a la província de Santa Cruz i del Beni, tornar a Cochabamba significava tornar a l’altiplà als 3000 metres d’altura, tornar a la Bolívia, del fred, de la pachamama i l’indígena, del quechua i l’Aymara i encara que sigui de forma tímida a la Bolívia del “proceso de cambio”. Com ja vaig dir en altres publicacions al bloc, Santa Cruz i el Beni tenen poc a veure amb la resta del país; tan pel clima, pel paisatge i vegetació, per la forma de viure, per la forma de vestir o el caràcter. Fins l’arribada del “Indio”(l’Evo) al poder, la cultura i la forma de vida de Santa Cruz dominava econòmicament i culturalment la resta del país.

Aquesta és una de les característiques que desgraciadament tenen els països americans(inclòs Estats Units i Canadà), els processos d’independència són tan recents i van ser tan brutalment duts a terme per els criolls(burgesia descendent d’europeus), que aquests últims van aixafar i arraconar les minories(o majories) ètniques d’una forma inhumana. Així doncs podem veure com els la burgesia dels Estats Units va aixafar culturament indis, negres o qualsevol altra realitat cultural que se’ls hi posés pel mig. Així també Brasil va aixafar qualsevol remminiscència de cultura africana o indígena que existís encara que actualment els mestissos són els 44 per cent de la població. Un altre exemple paradigmàtic és Bolívia on fins la victòria d’Evo Morales els indígenes vivíen com una comunitat marginada de la societat, tot i ser el 60 per cent de la població. Els Mapuches al sud de Xile i Argentina; els negres a Haití o Jamaica, etc,etc,etc.  Que la burgesia i els neoliberals liderin un procés d’independència vol dir això, els catalans i catalanes estem avisats.

Només arribar a Cochabamba vaig conèixer el Coco i l’Ornela, una parella de porteños(Buenos Aires) molt ben parits que tot just comencen la seva volta al món, i sense bitllet de tornada a Buenos Aires; quina enveja de viatjer que els hi tinc. Junts vam trobar un bon hostal per 3 euros la nit, el millor de l’hostal la parella de bolivians de 60 anys que el portaven. Amb el Coco i l’Ornela m’he passat la bona part dels 4 dies a Cochabamba. El que més hem fet ha estat menjar i veure sucs de fruita al fabulós mercat de Cochabamba i estar a la plaça.

Cochabamba té la fama de ser la ciutat on no es para de menjar, i es que els “comedores” dels mercats estan sempre a rebentar de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda. Jo definitivament m’he afiliat a la sopa de quinua, heu de provar la “quinua”, que és de la família de l’arròs però molt més deliciosa. De fet aquest aliment és una de les esperances de Bolívia, per això s’està començant el procés d’industrialització i exportació d’aquest producte a l’exterior, si ho fan bé la clavaran. Bolívia és la meva perdició, m’estic engreixant dia a dia!!!

A Cochabamba també he pogut trobar un munt de llibres econòmics, als 7 que ja carregava a la motxilla, haig d’afegir-ne 4 més, tres d’en Galeano i un de la Marta Harnecker. És una delícia trobar llibres a 2’5 euros que a Catalunya te’n valdrien 12, 15 o 20!

Una nit jo i els argentins vam sortir amb un grupet de xilens que vaig conèixer als debats de la plaça(després us parlo dels debats), vam anar a la inauguració d’una exposició d’art la temàtica de la qual girava entorn la “fulla de coca”. Els quadres eren molt guapos i espectaculars, però era bastant fastigós veure un ambient de mordenillus d’ulleres de pasta, noies amb vestit de gala, vi del bo i canapés per vegetarians(nosaltres cantàvem allà dins que tela) quan a fora el carrer tens un munt de gent que malda per viure amb dignitat. Després de l’exposició vam sortir a fer un got, Cochabamba té un bon ambient de bars perquè és ciutat universitària important i vam probar la Chicha la beguda alcoholica típica d’aquí, a mi no em va agradar gens. Va ser molt xungo veure com un munt de nens i nenes, de 12 anys en amunt estan pel carrer a la 1 de la nit esnifant cola, o veure nens i nenes treballant de nit venen qualsevol cosa pel carrer; la nit ho radicalitza tot… Aquí de nit i de dia veus gent ben jove com si fos un “zombi” caminant pel carrer amb el pot de cola al nas. La cola és un problema, però el gran problema de Bolívia és l’alcohol, l’alcoholisme està força extès i destrossa un pilot de famílies, i les que no les destrossa és gràcies a la DONA BOLIVIANA que per hauria de tenir un monument a la plaça de cada ciutat, ja que és la que sustenta amb el seu treball l’economia del país.

També vaig anar a un massatgista a fer-me un massatge de 45 minuts, el massatge va estar bé, no va ser excel·lent però vaja em vaig quedar adormit. El preu increïble, no arribava a 3 euros. El diumenge vam visitar la ciutat de Quillacollo, una ciutat/mercat, una espècie d’immens campament gitano amb kilòmetres i kilòmetres de mercat de pagesos, hi havia seccions i tot, la secció de les patates, dels tomàquets, dels plàtans, de la papaya… Mai de la vida havia vist un mercat tan tan tan tan tan però tan gran(ocupava tota la ciutat i els descampats dels voltants), i a la vegada amb una infraestructura i higiene tan precària.

Pel que més m’ha agradat, però Cochabamba, és perquè és la primera ciutat on hi pots veure moviments socials com jo sempre els he concebut i viscut. Un centre social, difusió i agitació al carrer, trobades de debat,xerrades… La bonica plaça central de Cochabamba és genial, és com una àgora permanent, de bon matí fins al vespre pots trobar desenes o centenars de persones discutint de d’organització política, d’economia,de política internacional, història, de drets individuals,filosofia, religió o de gènere. És llastimós sentir la majoria de bolivians(dic bolivians perquè el 99% que hi ha debatent són homes) parlar de gènere o religió, és desgraciadament bastant pitjor que escoltar als catalans i catalanes. Cal dir que hi ha molt friki, fent discursos evangelistes o dient tonteries, però així és el poble. Jo estava en la meva salsa i em passava llargues hores escoltant les xerrades o els debats que hi havien, alguns dels quals d’un bon nivell de profunditat. Tot aquest moviment es genera al voltant d’uns planells on cada dia la “red TINKU” enganxa les pàgines de 1 o 2 diaris; centenars de persones s’acosten a llegir aquests diaris, genial no? S’hauria d’exportar!

Aquí he après que el MAS(partit d’Evo Morales) té poca força a les ciutats, que no hi ha jovent militant, que gairebé no hi ha moviment universitari, que el moviment obrer no és fort ni reivindicatiu, que la premsa d’esquerres és dèbil, que el “procés de canvi” està molt protagonitza’t per la figura de l’Evo,que generalitzant la mentalitat del poble segueix sent neoliberal o capitalista(totalment normal, amb 6 anys no es canvien les mentalitats de les persones i molt menys una societat) o que temes com la religió, les qüestions de gènere o la sexualitat es debaten amb anys d’endarreriment respecte casa nostra. Apart de raons històriques, moltes de les coses són així perquè el MAS ha institucionalitza’t els moviments socials, que abans de la victòria d’Evo al 2005 eren relativament forts, però que ara estan adormits, és a dir que s’ha cregut que des de les institucions es pot fer tot, i per sort o desgracia no és així. També hi ha un gran enfrontament entre el MAS i l’esquerra més trencadora, com els trotskistes o altres sectors. Els primers estan al poder i volen canvis lents i estabilitat social i els segons volen canvis ràpids i profunds ja que els sembla que el que s’està fent no serveix de res i no representa un canvi real. En alguns termes, salvant les infinites distàncies i que ningú es sobresalti, els enfrontaments entre el MAS i l’esquerra em recorden als enfrontaments durant la república i la guerra civil, entre la “legalitat” republicana i els anarquistes o el POUM. El fons de la discussió fixeu-vos que té similituds.

Ara bé, aquest escenari canvia totalment quan passes de la ciutat al camp(Santa Cruz apart), allà la vida de l’agricultor i l’indigena està millorant, hi ha una gran alfabetització, hi ha forts sindicats de pagesos, el camp està polititza’t, els drets de l’indígena han augmentat, la cultura i dignitat de l’indígena s’ha recuperat i potenciat,… La base del canvi està en gran part i com veiem entre els indígenes i els “campesinos”(amb gran força dels cocalers).

És com diuen una de cal i una de arena, cap on anirà? la gent que dóna suport al procés de canvi i se’l creu de debò, amb tota la seva profunditat i amplitud és portes endins pessimista.

Gràcies aquests dies he pogut comprovar definitivament com el “proceso de cambio” que encapçala Evo Morales, té moltes moltes peculiaritats, i que per un “occidental” que com vulgui o no he estat criat jo, em fa ser una mica escèptic. Per mi es fa més bona que mai la frase de que la “revolució comença en un mateix” i Bolívia necessita una revolució de les persones.

Tot i que sembli que surti de Bolívia molt crític amb tot plegat, hi ha moltes coses positives i que a primer cop de vista no es noten però que amb els anys es notaran. Bolívia estic segur que més o menys gran, està fent un salt cap a una societat millor de la que era abans.  I partin de la meva ignorància entorn la complexitat de la qüestió!

Abraçades a tothom, que això ja s’acaba!!!

 

Típica imatge d'un mercat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Davant les esglésies catòliques es concentren els indígenes sense sostre, paradoxal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bolívia, el país de la patata

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El plafó amb els diaris al centre de la plaça, una gran font de vida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un menjador en el mercat de Cochabamba

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La dona boliviana, movent el país a l'esquena

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Debats a la plaça

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imatge qüotidiana

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imatge qüotidiana

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imatge qüotidiana

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una part del mercat, una petitíssima part

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imatge del mercat...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per desgràcia, una imatge massa cops qüotidiana a les paradetes del carrer...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més imatges de la dona boliviana

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Autobusos de Cochabamba, tot i que la majoria de cotxes a Bolívia són Toyotas que importen del Japó, quan els nipons fan el "plan renove"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Trinidad, l’Amazonia Boliviana

En arribar de la ruta del Che a Santa Cruz, amb la Míriam i el Gonzalo vam agafar un autocar cap a Trinidad, la capital de la província del “Beni” al nord del país. En aquesta part és comença a observar la vegetació selvàtica ja que el clima és tropical, a més a més està a pocs kilòmetres del riu Mamoré, un afluent de l’Amazones.

El viatge no era molt llarg, unes 9 hores  d’autocar, llàstima que fos de nit perquè el paisatge crec que hauria estat molt espectacular. Tot just arribar, vam buscar lloc per dormir, anant a parar a un bon antro, barat però guarro com una mala cosa; com que eren les 6 del matí ens va donar la sensació de ser una ciutat molt tranquil·la, però poques hores després la cosa es va animar. La ciutat tot i ser capital del província només té uns 80000 habitants, imagino que les condicions de vida no donen per més. La calor en aquesta ciutat és insopurtable, temperatures de més de 30 graus es combinen amb una humitat tan alta que en alguns moments et sembla que et costi respirar, no es podia aguantar!!! A més a més també haig de dir que es tracta de la ciutat més insolubre que he estat en tot el viatge, la pudor de merda era freqüent i només la plaça principal se’n salvava. Això és degut a que el sistema de la clavegaram és exterior, és a dir, són una espècie de canals que van paral·lels a les voreres, i en la majoria de trams són descoberts; imagineu-vos el niu de merda i d’infeccions que és allò… Després veus gallines que beuen aquesta aigua o coses pitjors.

Són un tret característic de la ciutat les motos, que suposen pel cap baix un 90% dels vehicles urbans, en certa mesura això(només això) recorda a Marrakesh. També són molts freqüents els moto-taxis, en una ocasió en vam agafar un, ja que és més barat que el cotxe-taxi.

El primer dia vam anar a “laguna Suarez” amb ganes de banyar-nos i passar un dia relaxat gaudint de la naturalesa i llegint una miqueta. Tot això va ser només una il·lusió, perquè a l’arribar desenes de mosquits ens van començar literalment a “atacar”, amb 5 minuts l’esquena de la Míriam era una mapa, i nosaltres maldàvem per no acabar igual. Jo estava flipant, mai havia vist una quantitat de mosquits tan gran, un parell d’hores allà i vam fugir per potes(i amb unes 20 picades de mosquit cada un).Quina rallada…

En aquesta laguna vam conèixer un home bolivià que uns anys abans havia emigrat a Itália i Espanya per treballar, és interessant explicar-ho per veure per una banda el drama que suposa l’emigració i a la vegada per entendre la mentalitat de la gent que ve a Europa a treballar. Aquest home va marxar de Bolívia deixant-hi la dona i 4 fills, ells aquí eren classe mitjana com la gran majoria de gent que emigra, que són els que poden pagar el caríssim bitllet d’avió(si és car per nosaltres imagineu-vos per ells que cobren entre 5 i 6 vegades menys). Quan va arribar a Itàlia va estar dormint al carrer durant els primers dies, després va trobar feina “d’escolanet” en una església, després va trobar feina a la construcció i va obtenir un bon sou(els bolivians tenen fama de bons paletes), currant de dilluns a diumenge va anar estalviant molts diners fins que al cap de 4 anys i picu ja amb la seva dona amb ell van tornar cap a Bolívia. Amb els diners estalviats es va poder comprar 2 autobusos!!! I ara guanya uns 3000 dólars a la setmana. Imagineu-vos la progressió, de dormir als carrers d’Itàlia a ser una persona realment adinerada a Bolívia! Vam xerrar una bona estona amb ell, i ens va deixar clar que la seva ambició era ser empresari i tenir treballadors al seu control, per això quan va venir a treballar li era igual tot el que passés a Itàlia o Espanya, només volia enriquir-se per poder ser empresari el dia de demà, i com ell mateix va dir “poder tenir treballadors i pagar-los un sou de merda”. Xerrant amb ell veus perquè la immigració tot i ser la més putejada pel sistema és la més submissa i alienada. La mentalitat amb que venen és la més pro-sistema que hi ha.

El segon dia vam conèixer una parella, ell d’Alacant i ella de Madrid, ens van proposar de fer una excursió en barca pel riu Mamoré que ja tenien mig emparaulada amb un home que feia excursions de forma independent. Aquesta excursió que havia de ser un dels grans atractius del viatge, va acabar siguent gairebé un malson.  L’excursió va ser objectivament una passada, de gairebé 12 hores, en un riu impressionant, amb vegetació selvàtica, vam poder veure dofins d’aigua dolça, un cocodril, un munt d’ocells guapíssims, vam poder pescar piranyes(llàstima que no vam poder veure anacondes o micos) i vam trobar el fruit del qual s’extreu el cacau i també la canya de sucre. Ara bé, tot això tan bonic va estar amenitza’t per milers de mosquits, literalment milers, no us podeu imaginar el que va ser, mai de la vida n’havia vist tants(i mai en penso tornar a veure tants!); hi havia moments que sobre el jersei en tenia més de 50 i volants al nostre voltant milers. Imagineu-vos que amb la calor brutal que feia anava amb pantalons llargs i xubasqueru, i tot i així em picaven i em picaven. El repel·lent no els feia res, vaig gastar un pot sencer aquell dia… El paradigma va ser quan ens vem endinsar a la selva direcció a una “laguna”, el trajecte cap a la laguna va ser molt guapo, pura selva! Però a l’arribar a la laguna, l’atac de mosquits ja va ser insuportable, el guía en portava centenars enganxats al jersei! Un dels millors dies del viatge es va convertir en un dels dies en que ho he passat pitjor, i es que el balanç ha estat de més de 200 picades de mosquit, només en un braç ja en tinc 70… Bé de fet tots i totes vam sortir més o menys igual…

Durant l’excursió també vam poder conèixer un grup els Yura que viu a la riba del Mamoré, viuen de la caça i la recol·lecció, és a dir que no utilitzen ni l’agricultura ni la ramaderia. Va ser molt interessant poder conèixer la seva forma de vida; ens van explicar que com que veuen aigua directament del riu, fa uns 10 anys una epidèmia de còlera va matar gran part de la població.

El dia següent a les picades de mosquit, vam haver d’anar a l’hospital perquè la Míriam no es trobava bé i volíem assegurar-nos que no hagués agafat alguna malaltia que transmetissin els mosquits. L’hospital era un autèntic desastre, queia a trossos, les parets plenes de fongs, els líquids mèdics en ampolles de coca-cola de dos litres… això sí, quan entraves a l’hospital el primer que et trobaves era la “caixa” i es que aquí es paga per cada consulta, i quan t’ha visitat el metge tu mateix has d’anar-te a comprar les xeringues i líquids que t’han d’injectar. Mare meva, que mai ens privatitzin la sanitat! Una visita, una injecció i 4 pastilles ens va sortir a uns 8 euros, si ho multipliquem per 5(contan que cobren de mitjana 5 vegades menys que nosaltres), són 40 euros! Des de que ha arribat l’Evo, la assistència sanitària pública ha millorat, però és encara a anys llum de la nostra.

A nivell polític Beni igual que Santa Cruz és una de les províncies automistes i opositores a  Evo.

Visitar aquesta ciutat ha estat una experiència en molts sentits, però sobretot m’ha servit per veure la degradació urbana, és a dir el gran desastre que pot suposar una ciutat sense planificació. Si això li sumes la deixadesa de les persones que l’habiten o la nefasta gestió de residus a nivell institucional i particular, creen una ciutat que vista des de fora, fa fàstig i llàstima.

Ara poso rumb a Cochabamba i La Paz, per desgràcia m’haig de separar del Gonzalo i la Míriam, han estat uns grans company i companya de viatge, una gent molt molt maca!

Petooons gent,us deixo un bon grapat de fotoos

 

Amb la Míriam i el Gonzalo, gràcies per aquests grans dies amiiiics

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Preciós riu Mamoré

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Al capvespre, bona foto

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més Mamoré

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per la selva

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Petita mostra dels mosquits que hi arribava a haver...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fruit del cacau

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arbre de 400 anys

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Casa dels Yuga

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El roedor més gran del món, pels carrers de la insolubre Trinidad

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pluja tropical

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ocells com aquests pots trobar

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Esquena del Gonzalo, mostra del treball del mosquit, així fins a 200 picades

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mamoré

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pescant piranyes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Canya de sucre

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Santa Cruz i la “ruta del che”

Bé, després de Sucre em vaig dirigir cap a Santa Cruz de la Sierra. Sucre és la 4ta ciutat del país i fins a Santa Cruz que n’és la més gran no hi ha carretera asfaltada!  Aquesta és la ciutat més poblada de Bolívia, i la seva regió és també la més rica del país. En arribar a la ciutat ja t’adones que és una altre Bolívia la que està visitant, no veus cap dona amb la “pollera”(la indumentària típica de l’altiplà) senyal que els i les indígenes són una minoria en la regió(també ho pots veure en la cara de la gent molt més mestissa), aquí la indumentària es totalment europea, el clima és ultra calorós(trenta i picu graus amb un 100% d’humitat), la ciutat té una aire molt més tropical diuen que semblant al d’algunes ciutats colombianes, el paisatge deixa de ser àrid com a l’altiplà(on l’alçada mitjana és de 3000 metres) i es transforma en pura vegetació(altitud de 417 metres només), la música predominant per carrers i places, el reggeton a tot drap. A nivell paisatgístic és molt més bonic, gaudint de totes les tonalitats del verd que inunden el paisatge;  però no tot és tan bonic.

A nivell econòmic t’adones ràpidament de que es tracta de la regió més rica del país, molta indústria, edificis de grans empreses, bancs a dojo, recordem que és la regió que controla més matèries primeres del país. Tot això sumat a que és una ciutat d’un milió i mig d’habitants, la converteix en una ciutat caòtica i força bruta quan t’apartes una miqueta del centre. El centre està totalment pervertit pel consum, i te n’adones de com el capitalisme d’aquesta regió pren una forma diferent al de la resta del país. La ciutat està completament occidentalitzada hamburgueseries, tendes d’electrònica o joyeries dominen el centre de la ciutat. Es tracta d’una societat totalment consumista com la nostra(tot més fals i piratejat això sí). Pels carrers veus aligual que per les ciutats de l’altiplà, força misèria, però en un format diferent, més semblant a la misèria que pots trobar en una gran ciutat europea. A l’altiplà la societat és molt més rural i l’estructura laboral per sectors recorda als anys 40 a casa nostra. A nivell de preus és més car que la resta del país, tot i que continua sent barat per les nostres butxaques.

A nivell polític, la província(és com diuen a les seves CCAAcomunitats autònomes) de Santa Cruz(més 2 províncies més) està molt enfrontada amb el govern d’Evo, hi ha una forta pressió de les institucions per aconseguir més autonomia, de fet els carrers estan plens de pintades en favor de l’autonomia i demanant la llibertat dels “presos” de la regió(polítics o empresaris que han desacatat les lleis del govern central). Al meu entendre és bastant repugnant veure com la burgesia de la regió reclama autonomia(en nom del poble), amb un egoisme i egocentrisme recalcitrant veient com la resta del país es submergeix en la misèria. És un autonomisme totalment econòmic, molt familiar per mi. A nivell cultural les autoritats rebutgen el gir indigenista que ha pres el país, i mai utilitzen la bandera indígena(tot i ser oficial), però vaja no podem parlar d’un autonomisme cultural, i si en parléssim seria amb un toc superioritat ètnica cap a l’indígena, que se’l veu com quelcom subdesenvolupat. A l’Evo li diuen “el indio”.

Bé, és difícil fer un anàlisi d’una situació tan complexa en un bloc de viatges com aquest, jo obro la veta des de la meva humil ignorància del tema, si algú té ganes de furgar segur que per internet hi ha molta teca, i segur que el tema li resultarà familiar i proper.

A favor de l’Evo dir que tot aquest moviment burgès a favor de l’autonomia és gràcies a les seves mesures de redistribució de la riquesa dins del país, per tant el canvi tot i les seves limitacions, està en marxa.

Tot això ho dic havent passat només 2 dies a Santa Cruz, ja en vaig tenir prou, com a ciutat no em va agradar gens. El tercer dia ben d’hora al matí em vaig trobar amb la Míriam i el Gonzalo, ja que havíem quedat per anar a conèixer la “ruta del che” i la zona de la sierra.

D’aquesta zona vam visitar pobles com Samaipata, Vallegrande, Púcara o La Higuera; es tracta d’una zona de serra molt molt bonica. Per començar és una zona molt extensa amb una densitat de població molt baixa, fet que provoca que la vista no divisi res més que bosc a l’horitzó. En algunes zones d’aquesta serra, el Che va desenvolupar-hi les seves activitats guerrilleres, i desgraciadament hi va morir. Aquests dies els hem dedicat a recórrer els mausoleus, fosses comuns, museus i reconstruccions dels últims mesos de la vida del Che i els seus companys i companya(ja que amb ell va morir la guerrillera Tània). La guerrilla del Che comptava amb només 52 membres, ja que el Partit Comunista de Bolívia se’n va desentendre, perquè el Che no els deixava comandar la guerrilla. Tot i així els seus plans passaven per anar sumant “campesinos” a mesura que anéssin avançant, això però no va ser així, gràcies a la feina de repressió a la població que va fer l’exèrcit bolivià amb el suport de la CIA(homes i helicòpter). Fins i tot van arribar a tancar pobles perquè ningú en pogués sortir ni entrar, i així evitar la incorporació a la guerrilla.

Als voltants del poble de la Higuera és on el van detenir i a l’escola d’aquest petit poble de 44 habitants és on el van fusilar. Aquest poble està dedicat integrament al Che, disposa de metges enviats pel govern cubà i tot! En ell si han celebrat diverses commemoracions importants.

A Vallegrande vam visitar la fossa comú on va ser enterrat el Che, hem de pensar que fins l’any 1997 no va ser trobat el seu cos, ja que el militar que el va enterrar va guardar el secret fins als últims dies de la seva vida. Al mateix poble també vam poder observar la tomba de la guerrillera Tània i d’altres companys de guerrilla del Che. A Vallegrande també vam poder visitar el lloc on van mostrar al poble el cos sense vida del Che. Això va ser a Vallegrande perquè és el poble més gran de la zona i s’hi trobava una guarnició de 800 militars bolivians.

De poble a poble vam viatjar en ocasions en camionetes que ens recollien pel camí i ens carregaven al remolc, tot una experiència compartida amb agricultors o sacs de blat de moro que ens permetien veure el preciós paisatge encara millor.

Després de tots aquests dies replets de frases revolucionàries, històries de lluita i somnis de llibertat acabes amb la moral ben alta, pensant que donar la vida en l’anhel d’una societat sense classes pren tot el sentit i tota la importància en la teva vida. Tot i això, i per tristesa del Che, un aire ben poc revolucionari es respira en aquests pobles on ell va passar els últims dies de la seva vida.

Abraçades a tots i totes!!

PD: quan la connexió sigui millor, penjaré més fotos, que en falten de bones…!

Fossa comú on va ser enterrat el Che i altres companys

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Presos de Santa Cruz, això es troba al mig de la plaça principal

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquí van executar al Che

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un riu amb un pilot de cascades, aquí en teniu algunes!

Sucre, la Bolívia urbana i rural

Els paisatges de Potosí a Sucre no em van deixar obrir cap dels meus llibres en tot el viatge. “L’altiplano” com n’hi diuen és un terreny impressionant, muntanyes que s’entrellacen una amb l’altre formant un relleu que sembla infinit, i que a ulls de qualsevol deixaria poc marge per al desenvolupament de l’activitat humana. Per primer cop des d’algunes setmanes enrere vaig començar a veure boscos, i es que apart d’algun arbre perdut, des del nord d’Argentina fins a Potosí el clima i l’altitud no permeten que els arbres hi creixin.

L’arribada a Sucre va ser, com totes les arribades, caòtica. Les estacions solen estar repletes de dones cridant a tort i a dret el destí del proper autobús, “PotosíPotosíPotosí”,”CochabambaCochabambaCochabamba”, “LaPazLaPazLaPaz” eren els càntics que em rebien a Sucre. Tot just arribar vaig anar cargat amb les meves dos motxilles al lavabo de l’estació per pixar, aquí es paga per pixar a tot arreu(10 cèntims), et donen un tros de paper i t’endinses cap a un món on les fastigoses pudors ataquen les teves fosses nassals. Però vaja, un ja s’hi va acostumant, i intenta no passar per aquest tràngol massa vegades.

Sucre és una de les dos capitals de Bolívia, és la ciutat on es declarà la independència de l’Alto Perú, i actualment comparteix la capitalitat amb La Paz. Sucre concentra el poder judicial i La Paz ostenta la seu del govern. La gent de Sucre està força picada en aquest sentit, Sucre era la capital única fins a 1899 on una guerra entre l’oligarquia de la Plata(Sucre) i l’oligarquia de l’Estany(La Paz) va donar la capitalitat a La Paz. Cal dir que Sucre és la 4 ciutat més poblada del país amb poc més de 200.000 habitant. Fa pocs dies Evo Morales va estar a Sucre en la presa de possessió de les noves autoritats judicials, les quals han estat elegides per votació ciutadana quelcom molt interessant en l’aprofundiment de la democràcia.

Poc després que m’instal·lés a l’hostal, van arribar en Fernando i la Sibonne, una parella amb qui ja vaig passar el Nadal a Argentina i que hem anat coincidint durant el viatge. Són una parella encantadora i han estat durant aquests dies uns grans amics, llàstima que els nostres viatges emprenen rutes diferents després de Sucre.

Junts vam anar el dia següent cap a Tarabuco, un poble a uns 60 km de Sucre on els diumenges fan un mercat on tots els i les agricultores baixen a vendre els seus productes i artesanies. Allà vaig poder descobrir aquella Bolívia “campesina” que tan de protagonisme està prenent amb el mandat d’Evo Morales. Un poble ple de gent parlant Quechua, fins al punt que al mercat certa gent no entenia el castellà ja que només parlaven Quechua! Menjar als mercats colze a colze amb tantes persones parlant un idioma tan nou per mi , un idioma que ha resistit en els confins més profunds de l’altiplà bolivià a la aclaparadora cultura espanyola, és tota una sensació de resistència i llibertat. En aquest poble vaig poder adquirir un preciós jersei, ja us el mostraré! En aquest poble també vam conèixer a la Virginia i el Matias, una parella de viatgers argentins que ens han acompanyat durant uns dies. En aquest poble se’ns va fer una mica tard, i ja no hi havien autobusos per tornar, així que vam haver de tornar dins d’un camió atrotinat i descobert amb 40 pagesos i pageses més, va ser matador pels nostres braços i esquenes…!

Sucre és una ciutat molt molt bonica, té un casc històric immens, tot són cases blanques a l’estil andalús, res a envejar a qualsevol capital espanyola. És curiós veure com els espanyols es construïen les ciutat a idèntica imatge a les seves ciutats d’origen; diguéssim que Sucre era la ciutat on vivia tota la gent que s’enriquia amb la Plata de Potosí, a Potosí les condicions de vida eren molt dures(4070 metres d’altitud!!) en canvi a Sucre(2700 metres) la vida era molt més fàcil. El nom de Sucre ve en honor al segon president de l’estat bolivià.

Per mi el millor de Sucre ha estat el seu mercat, un mercat immens, on pots trobar TOT el que busques. A dins del mercat hi havia una secció amb unes 15 parades de sucs de totes les fruites possibles per menys de 50 cèntims, més de mig litre de suc, el meu preferit maduixa+plàtan+llet! Al primer pis del mercat hi havia la zona dels dinars i els sopars, més de 20 parades on dones(si sempre dones) amb 7 o 8 olles enormes al voltant de cada una serveixen plats casolans per preus al voltant de 1€! Llenties amb carn, plats de pollastre al forn amb quantioses guarnicions, sopa de quinua(semblant a la de la meva iaia Glòria!!!) i molts altres plats més casolans impossibles! Al vespre vaig menjar el plat típic del mercat, un gegant plat amb amanida,patates,filet de vedella, ceba fregida, ou ferrat, arròs i frankfurt! No cal dir que hi ha cues per menjar als mercats i que qui no menja al mercat menja al carrer, no us podeu imaginar tot el que genera aquesta economia informal de venedors i venedores al carrer… L’organització urbana de les ciutats bolivianes és desastrosa, problemes de subministraments(llum,aigua, gas…), gestió de residus, massificació…

No vull ser injust, Sucre té una part preciosa, però la gran majoria de carrers de Sucre són edificis mal construïts, barris insalubres… Carrers on sovintegen els centres amb màquines escurabutxaques,cibercafés plens a rebentar de nens massa joves viciats a jocs online, botigues amb mòbils i electrònica falsos, botigues de roba de marca ben made in china o tendes on sona reggeton a tot drap. Fins ara el que he pogut veure de Bolívia és una societat que aspira assemblar-se a Europa i al seu model de consum, pot semblar molt dur, i sí té molts matisos, però amb tota la gent argentina, catalana, basca o espanyola amb una mica de consciència social amb qui he pogut compartir reflexions, coincideixen plenament amb aquest diagnòstic. El que és molt dur també és veure com totes les afores de la ciutat són abocadors incontrolats, bosses de plàstic que ho inunden tot, marges i barrancs plens de tonelades de brossa… A més a més, és molt complicat trobar algun centre social(o cartells i adhesius) o similar en aquestes ciutats(als pobles impossible).

A Sucre vam poder fer una visita guiada al museu de la llibertat, on es va declarar la independència del país, li va ser atorgat Bolívia com a homenatge a Bolívar el “alliberador” de Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia i Venezuela. En aquest museu s’hi guarda la primera bandera argentina de la història, o també una exposició amb els retrats dels més de 80 presidents bolivians, 35 del quals han estat militars i 13 dels quals han estat assassinats. Tela!

El pitjor d’aquests dies va ser que als nostres amics argentins, la Virginia i el Matias els van robar una motxilla al seu Hostal, amb ordinador, una càmera i altres coses a dins… Han tingut un munt de problemes al denunciar-ho, la policia és una autèntica màfia…

Em deixo tantes coses… No me’n vull deixar una, la treballadora de l’hostal em va explicar que per treballar 6 nits a la setmana li paguen uns 80 euros al mes! Tampoc em vull oblidar de la Fira del Llibre, pots trobar-hi llibres molt bons(Garcia Marquez, Tolkien, Saramago, Galeano…) per 2 o 3 euros! Ara marxo cap a Santa Cruz, la ciutat més rica i poblada del país, també la més dretana i contrària a Evo. Des d’allà amb la Míriam i el Gonzalo, una parella de Barcelona anirem a la selva amazònica i també a conèixer la ruta del Che, allà on va estar lluitant amb la guerrilla i on el van matar.

Moltes abraçades!!!

PD:  Una cançó que s’escolta per tots els carrers de Bolívia http://www.youtube.com/watch?v=ULiszlRJWaY

 

Artesania a doju!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Parades d'un mercat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Característic edifici blanc

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Menjant al mercat de Tarabuco

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Indígena arrancant el cor de soldat "realista" espanyol

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Família, aquí no hi ha cotxets, mireu com porten els nens i nenes a l'esquena!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Després del mercat hores de caminada fins a casa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Camions atrotinats es combinen amb carros i animals, i massa vegades nens i nenes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Transport quotidià per un bolivià

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mascant coca, la bosseta verda que caracteritza el paisatge

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Esglésies magestuoses per fora, en moltes ocasions expoliades per dins

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cases andaluses o castellanes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els mercats plens de vida!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Desenes de varietats de papas!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els menjadors populars dels mercats

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carnisseria!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Potosí, qui t’ha vist i qui et veu…

Per fi vaig arribar l’esplendorosa i colonial Potosí, com a historiador, aquest era un dels carmels d’aquest viatge. I es que Potosí, havia estat durant el segle XVI la ciutat més poblada i rica de tot el continent americà. Això és degut a l’existència del popularment conegut com a “cerro rico”, així és com anomenen a la muntanya que presideix la ciutat, una muntanya que va encabir en el seu interior un dels tresors més grans de la humanitat(16 mil milions de kg de plata en 100 anys), la mina més important de plata de tot el món. Aquesta mina fou severament explotada per l’imperi espanyol, d’ella sorgí la plata que convertí la corona espanyola en el major imperi mundial del segle XVI. Les llegendes diuen que la ciutat tenia els carrers recoberts de plata o altrament que amb la plata extreta de Potosí es podria conectar Amèrica amb Espanya. Això només són llegendes però ens podem fer una idea del que era aquesta ciutat en aquella època.

La ciutat va créixer òbviament al voltant de la mina, i creixent al voltant de la mina es va convertir en la ciutat més alta del món, amb 4070 metres d’altitud. El fred que fa a ple estiu i sobretot aquí sí, la manca d’oxigen a l’aire són testimoni d’aquesta altura. La ciutat s’enfila per un fort pendent, i cal prendres les pujades amb molta calma. L’arribada a la ciutat va ser impresionant, és com arribar a una ciutat amb una arquitectura semblant a una gran ciutat de Castilla o Andalusia, repleta d’enormes i precioses esglésies(36 en total, dividides antigament en parròquia de indios i parròqui de blancos), aquest toc “espanyol” es combina amb el caos que caracteritza les ciutats bolivianes. És molt curiós veure com els carrers encara es divideixen en gremis, així pots trobar el carrer on tot són advocats, carrers on tot són carniceries, pastisseries, farmàcies… després els mercats són impresionants, grans laberints organitzats també per gremis, plens d’olors(i pudors) típics de països on els frigorífics encara no estan a l’ordre del dia.

He tingut la gran sort d’espetegar en un hostal molt familiar, l’Antonio i la Vicky han estat com una família durant els 5 dies que hi he estat. La Vicky que és treballadora social, ens va explicar terribles històries sobre les tradicions que encara conserven pobles originaris de Bolívia; com ara assassinat de les nenes quan neixen, violacions de dones consentides entre comunitats rivals, festes on els homes barallen fins que un cau mort… Si algú vol més informació que m’ho demani, estic intentant trobar coses per internet perquè em va deixar molt transbalsat. L’Antonio és guia a la mina, ell va treballar-hi dels 14 als 24 anys, però el seu pare va morir a la mina i després d’això ho va deixar; amb l’Antonio vaig anar a visitar la mina, l’home és un crack, coneix perfectament totes les tradicions i costums de la mina, i es que allà dins hi ha una autèntica subcultura, una subcultura plena de machisme, supersticions, drogues… Entrar a la mina va ser una experiència brutal, vaig estar-hi unes 3 hores, vaig poder observar com treballen els miners, compartir els seus rituals al Tío(un Déu propi que tenen allà dins, en forma de diable amb un penis gegant) amb llengua Quechua, i conèixer l’organització cooperativa de la mina(us ho explicaria, però és molt extens i complex). A dins la mina escoltes les explosions de dinamita a centenars de metres i fan que tot ressoni, és un soroll fort i sec; l’Antonio ens va portar al mercat on pots comprar dinamita sense cap problema i ens va ensenyar a preparar un explosiu amb ella, volia fer explotar dinamita però el nostre grup vem decidir que no volíem, jo estava una mica cagat la veritat. La mina és un laberint tenebrós, amb un aire molt molt viciat(l’esperança de vida d’un miner en l’actualitat és de 35 anys) i amb molta brutícia per dins, on passes de temperatures molt fredes a molta calor, on passes per conductes de 3 metres d’alçada i per d’altres de menys de mig metre on has de passar-hi estirat… Molt dur! Haig de recopilar tots els rituals dels miners perquè antropològicament és interesantíssim!

Al hostel vaig fer uns amics argentins, que em van ensenyar a fer massa de pizza i gnochis, jejej quins sopars!! Un altre dia vaig sopar en un restaurant un menú(sopa+plat de carn i arròs) però 0’60€, i al mateix lloc vaig dinar per 1’10€ un menú amb postre i beguda! Realment pots menjar molt molt molt però que molt barat. El transport en bus també està molt bé, ja que només val 0’15€ el viatge. Això sí, els autobusos urbans són plens de lletres chineses(o japoneses), quan a China ja no els volen per res, se’ls emporten cap a Bolívia!

Un altre dia vaig anar al “ojo del Inca”, és un llac volcànic de les dimensions d1/4 part del parc de l’agulla, on l’aigua surt a uns 35 graus! Allà vaig conèixer una parella la Míriam i el Gonzalo, ella de Barcelona i ell de Salamanca, vaig passar tot el dia amb ells(gairebé 4 hores a l’aigua!), apart de poder parlar català un dia sencer després de 2 mesos, compartíem moltes coses a nivell de militància i va ser un dia molt bo amb ells dos. Ah al mateix ojo del Inca hi ha un llac on l’aigua surt a gairebé 100 graus! El nom ve de que era un lloc sagrat pels Inques, de fet vam poder veure com hi ha famílies que porten la roba dels familiars morts a rentar a aquest llac per després cremar-la a una foguera.

La resta dels dies me’ls he passat caminant i caminant sense rumb pels carrers, que és una cosa que m’encanta, com més em perdo més m’agrada. També vaig visitar la casa de la moneda on s’encunyaven totes les monedes de plata que després marxaven cap a Espanya; un museu molt molt guapo, considerat un dels millors de llatinoamèrica. Altres estones les he passat llegint, diaris i revistes de política de Bolívia, o llegint un parell de llibres que m’he comprat aquí, i es que els llibre estan tirats de preu! GENIAL!! Us recomano “Las venas abiertas de América Latina” d’Eduardo Galeano, està molt i molt bé per entendre perquè països tan rics a nivell de recursos naturals com aquests estan submergits en una pobresa tan gran.

Em deixo un munt de coses i curiositats, però no em vull allargar més! Molts petons, properament a Sucre!

Una altra visió del món?

Entrada a la Casa de la Moneda, espectacular edifici

Màquina d'encunyació de monedes

Un bon moral!

El cerro rico

Qui diria que és Bolívia?

Un mural amb un estil molt propi

Llac volcànic amb aigüeta a 35 graus!

El tió, molta superstició a la mina...

Dins la mina!

El quit del miner, fulla de coca+bicarbonat, alcohol de 96 graus, tabac i dinamita!

La dinamitaBandera boliviana+bandera indígena a l'ajuntament de Potosí

Precioses cases potosines

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Critics amb Evo

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dinamita!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mecanisme d'obertura d'una cofre ple de plata!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una altra visió del món?

Sud-oest de Bolívia

Vejam, l’arribada a Uyuni va ser força accidentada,havíem d’arribar a la 1 de la matinada(unes 7 hores de trajecte) i vam arribar tocades les 6 de la matinada, i per què? doncs el senyor conductor de l’autobús es va adormir i vam sortir de la carretera(bé un camí sense esfaltar), per sort no hi havia precipici, qui sap on seria ara mateix… tranquils que ningú es va fer mal, apart de l’ensurt i el fred que vem passar a 3000 metres 5 hores esperant que algú ens rescates.

Arribats a Uyuni, els meus companys i companyes de viatge van fer el tour d’un dia pel Salar d’Uyuni, ja que no tenien tants dies. Jo ja anava amb la idea de fer el tour de 3 dies 2 nits, en aquest tour apart de trepitjar el salar també trepitges tota la part del sud-oest de Bolívia, increíbles deserts a 4000 metres d’altura, amb llacs de colors i replets de flamengs, rodejats de volcans d’entre 5000 i 6000 metres, amb uns paisatges que recorden a Mart i en una de les zones més allunyades del món que hi pot haver. A hores d’ara és de les millors coses que he fet, i segurament és el paisatge més inhòspid que els meus ulls han pogut contemplar.

El tour està molt bé i no és excessivament car, et donen un menjar prou bo, els hospedatges són precaris però enmig d’un desert a 4000 metres d’altura tampoc t’esperes gaire cosa(i tampoc la necessites). El tour es fa amb 4×4 ben parit, el fet és que si no fós un bon 4×4 seria impossible passar pels llocs on passes, em sentia en alguns moment com en el París-Dakar. A les fotos us ensenyo alguns dels espectacles naturals que vaig poder contemplar!

A 4000 metres d’altura, al costat de “laguna colorada” vaig passar el cap d’any, amb els companys de tour i altra gent d’altres tours. El millor va ser poder contemplar les estrelles enmig d’un desert i aquella altitud, el millor cel de la meva vida, de fet és un dels llocs del món on pots obervar els millors cels.

Després del tour vaig haver de passar 1 dia més a Uyuni perquè no hi havia bitllets d’autobús, és tota una subcultura aquí la dels autobusos, si vols viure anècdotes només et cal parar a la “terminal” d’autobusos. Aquest dia a Uyuni va ser molt interessant, tot buscant algun lloc on poder comprar diaris o revistes vaig conèixer un home ja gran que és escriptor i lector empedernit, vaig estar xerrant amb ell gairebé 4 hores(2 al matí i gairebé 2 a la nit ja que vem quedar per seguir xerran), un home molt culte, conèixedor de la política,l’economia i la cultura boliviana; gràcies a ell vaig poder-me fer una idea de quina situació està passant ara mateix el país, des d’una posició a l’esquerra va criticar fortament el govern d’Evo, vaig aprendre molt aquell dia, espero mantenir el contacte amb aquest bon home!

Ara ja fa uns dies que sóc a Potosí, una ciutat espectacular amb una història de riquesa i patiment que no ens podem ni imaginar, properament us ho explico!

Ànims als companys i companyes de la Sèquia, cada dia hi som més aprop!

 

Salar d'Uyuni

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Salar dóna vida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Animals adaptats a l'entorn

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Milers de flamengsLaguna colorada

 

AdEu Argentina, fins aviat!

No es que m’hagi cansat del bloc, no patiu, pero es molt complicat aconseguir connexio WIFI i als cibers internet va mes lent que la tarifa plana que teniem fa 15 anys.

Mireu aquests dies he estat a diversos pobles de les provincies de Salta i Jujuy, lesdos provincies mes septentrionals d’argentina, i alhora les que al meu entendre comparteixen menys coses amb la resta del pais. Aqui no nomes la cara de les persones es andina, si no que els costums i tradicions son molt mes bolivians(o andins). Han estat uns dies molt bons, plens de bones amistats i de veure i viure imatges i situacions totalment noves per mi.

Els pobles que he visitat aquests ultims dies son San Salvador de Jujuy, Purmamarca, Tilcara, Iruya i Humauaca.

La majoria d’aquests pobles estan a mes de 2000 metres d’altitud i una de les coses mes increibles son les nits d’estrelles que pots veure. Tots aquests dies he caminat un pilot, pq l’atractiu que ofereixen la majoria de pobles son bones caminades a cascades, muntanyes o deserts. Ara haure d’afluixar el ritme pq tinc els peus amb ampolles i ferides…!

Aquests dies he estat amb un munt de gent, la gran majoria nois i noies de buenos aires que viatgen sols o amb amics, i poc a poc hem anat formant grups de 3 o 4 dies, que despres es separen. Amb els que mes he viatjat han estat 2 nois i 1 noia de buenos aires, el Fer, el Facu i la Juana, tots tres de molt bona onda. Ara se’ns han afegit unes 2 noies de Mar de Plata, i una noia francesa i junts hem entrat a Bolivia.

El Nadal va ser impresionant, no per millor o pitjor, pero si per diferent. El vaig passar a Iruya a 2700 metres d’altitud, a casa d’una familia que llogava habitacions, rodejat de nens i nenes tirant petards(aqui tiren petards per nadal) i juntament amb 20 persones mes que vem anar arribant a l’hospedatge. La gent de la casa va preparar el sopar, unes 140 empanades i un asado, una farra terrible. Va ser molt curios passar el Nadal escoltant musica popular andina i xerrant amb aquesta familia tan acollidora. Marxo d’Argentina impresionat i meravellat, amb moltes ganes de tornar-hi per mes temps.

Ara ja soc a Bolivia, nomes fa 1 dia pero ja em sembla que m’hi quedare fins al final del viatge, el canvi es brutal, mercats estrets i a rebentar de nens i nenes, vestits tradicionals, accio social del govern d’Evo, carrers sense esfaltar, menjars nous, preus molt baixos… Ja us ho anire explicant!

Em sap greu no adjuntar fotos pero es impossible per la connexio, tampoc hi ha accents i l’expicacio no es gens detallada ni estructurada pero ara mateix m’es impossible. Us animo a buscar alguna imatge dels poblets que us he dit i contemplar aquests paisatges tan nous.

Abracades, bon any nou!!

 

Nord d’Argentina. Volum II

Escric aquest segon capítol sense saber quan serà la propera entrega, el canvi de domicili sempre comporta canvi d’infraestructura! Avui ja marxo cap a més el nord, encara no tinc del tot decidit a quin poble pararé, però la intenció és ser abans d’any nou a Bolívia.

Des de l’última publicació he passat dos dies molt molt espectaculars a Cafayate i un a Salta. A Cafayate amb en Santiago, la Zelí i la Nina ens vam apuntar a una excursió per la “Quebrada de la Conchas”, un formidable construcció geològica, que ens torna a parlar sobre aquest món meravellós on habitem, mireu les fotos i em podreu entendre, o si més no em podreu intuir. L’excursió va ser genial, el guia podria haver estat més expeditiu en les seves explicacions però vaja, calen poques paraules.

El dia següent en vam llevar com a les 7 del matí i vem fer una excursió fins a unes cascades, al grup de 4 s’hi va sumar la Isis una noia grega, van ser gairebé 7 hores sense parar de caminar, amb la companyia d’un guia aquest cop si molt ben parit, era un home d’uns 35 anys que vivia a 4000 metres d’altura amb la seva família, no cal que us digui que físicament estava fort com un roure. Durant la caminada muntanya amunt tot seguin el transcurs de la riera em va explicar un munt d’històries, com que en aquelles muntanyes(a més altitud de la que estàvem) hi vivien pumes, per ells és un animal sagrat i no se’l mengen, però sempre van armats amb uns ganivet ben gros per si se’n troben algun, també van equipats amb un protector pel coll perquè aquests animals sempre ataquen al coll, ens va explicar que de petit un puma va matar un amic seu… També em va explicar que ell era d’una tribu indígena i que parlaven una llengua pròpia, però que no tenia protecció estatal, per això intentaven transmetre-la de mares a filles. D’altra banda vaig descobrir que originariament les tribus del nord d’argentina eren formades per individus alts, i que va ser durant la invasió dels Inques(que venien de les muntanyes dels andes) i el posterior mestissatge que es va perdre l’ètnia, per això ara solen ser més baixets i baixetes com ara la gent de la resta de l’imperi Inca(Perú, Bolivia…). Em va semblar un home molt interessant, que estimava les seves muntanyes(muntanyes molt curioses a més, en les quals predominen els solitaris i perillosos cactus) i que les coneixia racó a racó, de fet ens va portar per uns camins on vam haver de fer grimpades considerables o arrossegar-nos per estretes coves. A més a més em va semblar molt vocacional la seva feina, ja que al final cadascú li donava la voluntat i tan content. En fi, sempre és un gust poder estar amb la gent de la terra.

A la tarda, després de l’excursió, vam agafar un bus i ens vam acomiadar del magnífic poble de Cafayate. Després de 4 horetes de bus, vam arribar tots 5 a Salta, una ciutat de mig milió d’habitants, però amb una extensió terrible, ja que és difícil veure edificis gaire alts, en aquest aspecte recorda una mica a Castilla o Andalusia, casetes blanques i baixetes, o grans cases andalusines a la part alta on viu la burgesia. La calor en aquesta ciutat ha estat espantosa i per això només m’hi he quedat 1 dia i mig, aquí m’he acomiadat de tots i totes els companys de viatge, ja que cadascú pren el seu propi rumb. En Santiago m’ha regalat un cd del seu grup de rap “monkey theorem” si el voleu escoltar, està a youtube! La Zelí la seva parella, tot i no parlar molt espanyol ha estat un fart de riure, la comunicació no verbal és un gran recurs. De la Nina me n’enduc una bona amistat, i després d’una setmana de viatge plegats m’enduc molta de la seva alegria i vitalitat.

Així doncs emprenc la ruta cap a la província de Jujuy, a pocs kilòmetres ja de Bolívia! Espero seguir amb bona connexió d’internet perquè gaudeixo un pilot compartint tot això amb vosaltres.

PD: Com anècdota explicar que ahir vaig fer gairebé 3/4 d’hora de cua en un supermercat, quina parsimònia que té la gent en alguns aspectes…!

 

Quebrada de las Conchas

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Més Quebrada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Obelisco

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Explosió de color

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El nostre guia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cacades i cactus

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Arquitectura colonial

Nord d’Argentina(I)

Després de 18 hores d’autocar vaig a arribar a Tucumán, una de les ciutats amb més història d’Argentina, i de fet fou la ciutat on es declarà la independència.

Tucumán és una ciutat força gran d’uns 700000 habitants, i té alguns edificis espectaculars i que mostren clarament el passat colonial, catedrals i edificis institucionals en són la mostra. Aquí el casc històric és diminut, comparat amb el de les nostres ciutats no és res, dos cuadras(carrers) més enllà de la plaça principal ja comencen a ser blocs de pisos convencionals.

El dissabte quan vaig arribar, era el dia que prenia possessió la presidenta Cristina Fernández de Kirshner(aquí les dones adopten el cognom del seu marit en la menyspreable forma “de fulanito”), quin fervor per carrers i places, per mi és totalment nou que una president o presidenta desperti aquest entusiasme entre les masses; i és que Cristina ara i el seu difunt marit Néstor han sabut crear un moviment polític de base al voltant seu, en el qual s’hi pot encabir gent de centre-esquerra(socialdemòcrates) o gent veritablement d’esquerres(marxistes possibilistes,això si) que entenen que Cristina està posant les bases per caminar cap un model econòmic i polític just i igualitari, a més a més la gent valora que hagi plantat cara a l’FMI i que hagi girat la cara als EUA i hagi començat a mirar als veïns llatinoamericans. Tothom et parla d’ella, alguns per alfalagar algunes lleis interessants que està impulsant o altres per criticar-la ferotgement. La gent més cheta(pija) és molt crítica amb el fet que hagi tallat les importacions de molts productes, com per exemple aparells electrònics(blackberries, iphones…), aquesta mesura és força interessant i tot i que tampoc en sóc un expert, sé que està potenciant molt la indústria argentina i creant llocs de treball, ja que moltes empreses comencen a fabricar els seus productes al territori per no perdre un mercat de 40 millons d’habitants.

A Tucumán vaig estar 1 nit a casa d’una noia de couchsurfing, la Natacha, una noia d’origen armení, molt simpàtica i tota una artista! La Natacha pinta samarretes i vaig passar una tarda amb ella i uns amics en un mercat d’artesania venent samarretes! Tota una experiència! També em va fer una visita turística per la ciutat i vem anar a una festa d’aniversari d’una amiga seva, tot bevent “fernet” una beguda típica argentina, feta d’herbes i que es barreja amb l’omnipresent Coca-Cola! La segona nit la vaig passar en un hostel molt gran, però estava gairebé sol, així que vaig aprofitar per llegir i mirar una pel·lícula.

El dia següent vaig marxar cap a Tafí del Valle, un petit poble a 2000 metres d’altura, amb un paisatge increíble, rodejat de muntanyes de 3000 i 4000 metres, us diré que em va recordar una mica a la vall de Núria! Allà he passat 4 dies fantàstics, dels millors dies del viatge! Només arribar al hostel, vaig conèixer en Gabriel i en Martin dos nois d’un poble de la província de Ciudad Real, una gent estupenda amb qui he fet una molt bona amistat i aquí segur enyoraré, amb ells hem pogut compartir un pilot d’experiències dels nostres viatges, a més a més coneixen grups com Obrint Pas o la Gossa Sorda, i ha estat divertit poder cantar algunes cançons amb ells! Al hostel també vaig conèixer el Marcos, un noi super interessant que havia viscut la seva infància en una villa miseria, professor de dança, militant del moviment gay i tot un pou de coneixement, amb ell hem intercanviat un munt de xerrades i m’ha enriquit molt molt. Dels 3 dies sencers que vaig passar a Tafí, un dia el vem passar al hostel xerrant i bevent mate perquè plovia, el segon dia amb el Martín el Gabriel i la Nina(una noia d’alemanya que es va incorporar al nostre grup) vem anar d’excursió a unes cascades, el problema va ser que sense mapa ens vem perdre i va ser una bona aventura.

Un altre dia el vaig passar amb el Marcos i el Loris un noi francés que també estava al hostel, junts vam caminar més de 7 hores fins a una escola rural que està a 3000 metres d’altitud, una escola amb només 8 alumnes, els nens i nenes hi arriben amb cavall i imagineu-vos com eren les aules… quines ganes de quedar-me a fer de mestre allà, quina experiència més gran… Tot això enmig d’un paratge tan tan verge…prats a 3000 metres només poblats per cavalls,ovelles i vaques pasturant en plena llibertat, mai de la vida havia vist res igual, ni enmig del pirineu m’havia sentit tan lluny de tot. La gent que viu en aquestes muntanyes sol baixar a comprar menjar a Tafí del valle 1 vegada al mes, amb una rúa de cavalls i mules, dedicant 1 dia sencer a pujar i baixar. No tinc paraules per explicar com era aquest indret, només sé que hi vull tornar per compartir-lo amb algú més. En aquestes muntanyes ens van convidar a menjar pa i formatge artesà en una casa, allà ens van explicar que el govern de Cristina està promovent una llei per retornar les terres als indígenes, parlar amb aquella gent que viu al cul del món va ser increíble! Per ara segurament ha estat el millor dia del viatge i segur que el més cansat. A més a més a la nit al Hostel hi havia asado argentí!! quina farra!! Això sí a les 11 ja era al llit i es que no m’aguantava dret…

El dia següent vem marxar cap a un nou destí jo i la Nina(la noia d’Alemanya, però d’origen grec)pq els manchecs volien passar més dies a Tafí, vem intentar fer autostop fins al següent poble Amaicha del Valle, però no ens va funcionar i vem acabar al colectivo. Amaicha és un poblet petit i molt tranquil, a molta menys altitud tot el paisatge està inundat de cactus gegants, molt semblant a un desert. Allà vem passar una nit a un hostel per menys de 4 euros, el preu ens va convèncer, tot i que després la precarietat regnava en les instal·lacions, aquest dia vaig anar a dormir ben d’hora també ja que no em trobava massa bé.

El dia següent vem marxar cap a les ruïnes de Quilmes, són les ruines indígenes més importants d’Argentina, daten de l’any 800 d.C. De camí a les ruines vam conèixer en Santiago i la Zelí, una parella de francesos(bé en Santiago és argentí, però va marxar d’aquí quan tenia 2 anys,però per sort parla castellà) amb qui he fet molt bona amistat i ja s’han sumat al nostre equip, així que els 4 vem fer la visita junts a les ruïnes, un guía ens va explicar l’organització social dels Quilmes, la invasió dels Inques als Quilmes, la posterior invasió dels espanyols… Va ser molt molt interessant, us adjunto alguna foto! A la visita també vaig conèixer un noi gallec, que començava un viatge d’1 any per tot llatinoamèrica, quina enveja! De la ruïnes totes 4 vem marxar fent dit, i així vem fer 40 Km en el remolc d’un tot terreny!! va ser genial, això si, quan es va posar a ploure les gotes semblaven agulles!

Els 4 vem arribar a Cafayate, un bonic poble en un emplaçament espectacular, avui per exemple visitarem unes muntanyes de colors que caracteritzen el paisatge, quines ganes! El hostel és super bonic i per només 7 euros, té una terrassa amb unes vistes precioses, en Santiago i la Zelí ens van convidar a vi i formatge(aquesta és terra de vins i formatges!), i vem cuinar un arròs amb verdures boníssim! Així entre vins formatges i arròs vem sopar, tot xerrant d’un pilot de coses,i descobrint que en Santiago és cantant de rap i pintor de graffitis i la Zelí és professora de plàstica en una escola!

En tot això hem de tenir en compte que argentina és 5 cinc cops més gran que Espanya i té els mateixos habitants, hi ha terra a doju. Aquest lloc que vaig trepitjar a Catalunya ja estaria reocupat pel turisme, i d’alguna manera ja hi haurien fet arribar alguna carretera.

A partir de Tafí, entres totalment a la terra de la Pachamama(mareterra) pràcticament totes les cares que observes són indígenes, la forma de vida, les construccions… A més a més, la vida en aquestes zones, a més de 2000 metres és molt dura, el caràcter de la gent també és diferent, sempre tractant-te amb molt de respecte i humiltat.

Perdoneu pel desordre en l’explicació, però és impossible sintetitzar tanta informació…! espero millors connexions a internet els propers dies i poder actualitzar més sovint! I bé que ja s’acosta l’equador del meu viatge… massa ràpiiid tot plegat!
Moltes abraçades a tothom!

pd: ho sento per les faltes i per la manca de fotos, però la bateria del portàtil s’està acabant i no tinc adaptador!!

Amb en Martín i en Gabriel! Grans persones!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Així pugen a 3000 metres els seus aliments

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En un mercat d'artesans!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La meva família a Tafí del Valle

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'escola rural que vam visitar

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Grans cactus!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les ruïnes de Quilmes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'equip a Cafayate! Amb en Santiago i la Zelí de Grenoble

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Paraguai i Misiones, essència guaraní!

Publicació des del Paraguay! Tot i que no entrava dins dels meus plans entrar en aquest humil país de poc més de 6 milions d’habitants, puc dir que en 2 dies i mig m’ha fascinat la diversitat cultural i l’autenticitat d’aquest poble.

Abans però d’arribar a Paraguay, he passat 1 dia i mig a la capital de la província de Misiones a l’Argentina, Posadas. Aquesta ciutat fa frontera amb Encarnación, les dos ciutats són separades per un gran embassament que marca la identitat de les ciutats. A Posadas vaig conèixer un noi i una noia de couchsurfing, que no em podien allotjar però si que em van mostrar la ciutat, i vaig poder degustar el tereré, el típic mate però canviant l’aigua bullint per aigua congelada, fresc i refrescant molt bo! Els dos es dediquen a fabricar paper i després de passar el dia amb ells em van regalar una llibreta preciosa feta per ell i ella! Aquesta és una opció molt bona també de Couchsurfing, quedar amb algú per prendre quelcom i que t’ensenyi el lloc en qüestió. Ells em van explicar la gran riquesa natural que té aquesta regió del nord d’Argentina, és realment fascinant que tot i ser una de les regions més riques en recursos d’Argentina sigui una de les més pobres.

Posadas no té gran cosa, vaig visitar un museu arqueològic sobre la cultura guaraní i poca cosa més, això sí, topar-me amb la cultura guaraní ha estat descobrir un nou món que m’ha fascinat. Poc a poc està creixent la protecció cap aquesta cultura aborigen però encara queda molt per fer.

En el hostel de Posadas vaig passar una de les nits més enriquidores del viatge, després de parlar 1 horeta amb una parella de francesos ultra simpàtics i viatgers que compartien habitació amb mi, vaig conèixer en Santiago un argentí estudiant d’Història, amb el qual compatíem moltes aficions, era un xicot molt culte i molt interessant, vam conversar de política, d’economia i d’història durant gairebé 6 hores, total vam veure com es feia de dia i encara teníem corda. Hem quedat que seguirem intercanviant informacions i coses a través d’internet, tot un filó a explotar el Santiago!

El dia següent vaig posar rumb a Encarnación, allà m’esperava Laura, una noia de couchsurfing, que m’ha allotjat durant 2 nits, li estic molt agraït perquè ha estat molt amable amb mi i m’he sentit molt bé a casa seva. A Encarnación mi ha atret el fet de fer un tastet de Paraguay i també les ruïnes Jesuïtes de Trinidad i Jesús.

La impressió al entrar al Paraguay va ser la mateixa de quan vaig trepitjar per primer cop el Marroc, desordre, activitat frenètica, brutícia, trànsit sense lleis,cotxes destartalats… I realment a mesura que la Laura m’ha explicat com funcionen les coses a Paraguay, m’he adonat que té encara més similituds al Marroc. Una policia corrupte, una societat plena de suborns i amiguismes, una administració ineficient, un bisbe de president del país… Tot un kilombo de país! Haig de confessar que em fascinen els països així, tenen una autenticitat molt gran, et fan viure situacions i observar realitats totalment desconegudes per tu.

Aquí es fa més agut un dels trets caracteristics que més m’agrada de sud-amèrica, la cultura d’arreglar-ho tot en comptes de llençar-ho, molt em temo però que poc a poc caminen cap a un altre model…

A Encarnación he començat a veure rostres ben diferents als que estava acostumat al viatge, aquí realment comença a haver-hi una forta barreja entre població europea i guaraní.

Com que no tinc massa temps, no m’allargaré parlant de la cultura guaraní, només dir que m’ha sorprès moltíssim la vitalitat que gaudeix aquesta llengua indígena, de fet tothom la sap parlar, l’estudien a l’escola i en molts contextos l’utilitzen! La Laura m’ha estat ensenyant algunes paraules, és genial, una llengua totalment nova per mi! Ella també m’ha explicat un pilot de coses sobre el masclisme i l’homofòbia que impera en la societat paraguaya, de les guerres del Chaco i de la triple aliança, del poder del catolicisme…

Masses coses a explicar i no em vull allargar, només destacar la boníssima Chipa, ho venen per tot arreu i és pa de formatge, boníssim!!

Les ruïnes jesuites són interessants també i si enganxes visita guiada, t’ajuda a entendre moltes coses. El tema de l’expulsió dels jesuites per part de la corona espanyola dóna molt per parlar… però ara no tinc temps…

Ara m’esperen 17 hores d’autobús fins a Tucumán al nord d’Argentina…! Petooooonss!!

L'embassament que separa Argentina i Paraguay

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un tereré ben fresquet!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Descobrir una cultura pot ser visitar un mercat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La terra roja tenyeix les ciutats

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Reducció de Jesús

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ruïnes de Trinidad

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ruïnes de Trinidad